Diu la llegenda que…

Cada any explico la llegenda de Sant Jordi a algú perquè la tinc molt interioritzada, m’emociona i m’encoratja! Dracs, regnes, roses, llibres, amor, tradició…

I un altre any sense la rosa del meu pare. «mentre estigui viu, sempre tindràs la meva rosa», va dir-me un dia. I així va ser. Cada any. Mai vermella, perquè la vermella era per la meva mare. Per a mi, d’algun altre color.

Mai m’acostumaré al seu buit.

Aquest any, però, ha estat un Sant Jordi diferent. Dolç i amarg, trist i alegre.

He tingut una rosa preciosa del meu company de vida:

I he passat un dia meravellós a Barcelona amb ell i amb la meva mare. Hem rigut, hem parlat, hem voltat, ens hem agafat les mans i he descobert coses que no m’hagués imaginat. Passejant pel barri gòtic, hem anat a parar a una plaça on, mentre escoltava a Txarango, el meu 50% (la meva mare) em descobria una predilecció del meu altre 50%.

Entre alguna llàgrima però sobretot amb somriures, avui he passat el millor Sant Jordi dels últims tres anys.