Ahir, 28 d’Octubre, va fer anys la meva mare.

Sovint, escoltem a persones dir allò de «tinc la millor mare del món». A vegades, és perquè toca dir-ho o perquè és una persona important per la vida d’aquell home o d’aquella dona.

Jo ho dic sense titubejar. Perquè en el meu cas és veritat. Tinc una mare lluitadora, tenaç, valenta, forta, que supera tot allò que la vida li posa al davant. Tinc una mare propera, confident, que ho dona tot per ajudar-me, que s’amoïna, que anima a volar malgrat a ella aquest vol li generi un neguit.

És una persona terrenal, que toca de peus a terra i que viu la realitat com s’ha de viure: gaudint-la.

És la meva mare. Però no per això me l’estimo. No és una obligatorietat estimar-me-la. Sé que si no fos la meva mare me l’estimaria igual. Perquè m’estimo la persona que és. La seva manera de viure, de veure les coses, d’enforntar-s’hi, de pendre’s aquest viatge. M’agrada com és. L’admiro.

I m’hi enmirallo cada dia.

Perquè sens dubte, és el millor exemple a seguir.

I sí: TINC LA MILLOR MARE DEL MÓN.

Miro aquesta foto i em transmet de tot. No és en la que està més guapa… però mirar aquesta imatge em transmet alegria. I és que el seu somriure (o riure jeje) és la meva gasolina!!!!

PER MOLTS ANYS, mama!!!!!!

T’estimo!!!!!