Diuen que el plaer és la sensació agradable que experimenta un subjecte quan satisfà una necessitat, sigui física o psíquica (viquipèdia).

Què ens aporta plaer? Jo podria fer una llista infinta… !!!!

Però avui em ve de gust plasmar el plaer que sento quan paso moments amb la meva mare.

La vida, ens ha portat per uns camins. La nostra manera de viure la vida és encarant-nos a aquests camins quan hi ha pedres, ajudar-nos a saltar quan hi ha troncs, tibar de la corda quan una de nosaltres cau al pou, tirar-nos a la piscina fent un crit quan tot somriu.

Un dels camins als que m’ha portat la vida és a fer trajecte cap a l’aeroport de Barcelona tot sovint. Alguns d’aquests viatjes, la que volo sóc jo. En altres, faig costat a la meva parella en el camí cap a recollir al seu fill o cap a deixar-lo. Sóc allà quan torna. Vull ser allà perquè el camí sigui més fàcil. Espero aconseguir-ho.

D’un temps ençà, quan ell viatja, jo no l’acompanyo sola, sinó que la meva mare també ve.

Quan ell torna amb l’ànima trencada, entre les dues fem que es recomposi. Les dues l’acomiadem amb una abraçada i les dues el rebem amb els braços ben oberts. Suposo i espero que el que ell reb, és precisament allò que nosaltres li transmetem.

Mentre ell vola, però, nosaltres no estem pas quietes, no. Busquem un pla, una sortida, quelcom per fer. Un centre comercial, passejar per la Barcelona gòtica, cafés, dinars a soles, …..

Recordo cada una de les sortides amb carinyo, amb tendresa i amb ganes que arribi la següent. Recordo l’última, ja feia bon temps. Vam donar un volt, vam dinar… i com que encara teniem temps, vàrem anar a la platja. Vam seure arropenjades a un mur, ens vàrem descalçar, vam enfonsar els peus a la sorra, ens vam posar les ulleres de sol, vam tancar els ulls i… parlàvem. Parlàvem, comentàvem, respiràvem…

El temps, va passar TAN ràpid….!!!!

Avui pensava.

Pensava en aquesta sensació. I en el plaer. Diu la definició que plaer es una sensació agradable al satisfer una necessitat.

La meva necessitat? Seguir amb tot allò que ella ha creat. Perquè si la relació que tenim és la que és, és precisament gràcies a ella. Ella s’ho ha currat des del moment que em va agafar en braços per primera vegada. Creant una distància: sóc la teva mare. Però també sent propera i pròxima. Oferint-me consell, caliu, recolçament i empenta en cada etapa de la meva vida.

I si sóc així, és, precisament, gràcies a això.

Així que m’agradaria seguir conreant això que tenim. Perquè n’estic orgullosa. Orgullosa de qui és, orgullosa de què fa, orgullosa del que sent, orgullosa del que diu, orgullosa dels esforços que ha fet i fa, orgullosa dels objectius que acompleix, orgullosa d’ella. D’ella com a mare i d’ella com a persona. Com li dic sempre, jo no me l’estimo per obligació. No. No em cal. Jo me l’estimo per qui és. Des dels cabells fins a les ungles dels peus.

Així que ja friso per la següent sortida.

Un mirall on enmirallar-me.