El període de pràctiques ha acabat. Em reservava l’escola pionera per l’últim any i tot i així quan havia de fer la matrícula tenia els meus dubtes: si entrava… tindria el llistó molt alt. Des de casa, van animar-me (què faria sense ells!!!). Per què no? Podia aprofitar que ara no tinc feina per dedicar a temps complert a l’escola, a aquesta immersió tan gran! I dit i fet! Em van adjudicar l’escola que vaig triar… l’escola que buscava!!

Durant aquest temps he estat envoltada de grans professionals! Un equip cohesionat, un equip humà i sobretot, un equip apassionat per la seva feina. Una escola modèlica en allò que fa, un projecte educatiu engrescador i unes ganes de fer per part de tots increible. A Ítaca no hi ha mandra, només hi ha ganes de fer. Les reunions pedagògiques, l’ajud que he rebut per part de cada una de les mestres, per cada una de les persones que formen l’equip ha estat increïble.

L’aprenentatge ha sigut màxim, m’enduc una motxilla plena d’aprenentatges i també de coses pendents! Enlloc s’aprén més que fent-ho de manera vivencial i fer les meves últimes pràctiques a Ítaca ha estat per mi un aprenentatge molt ric. Com es resolen els conflictes, com s’utilitza el vocabulari, com es tracta l’autonomia de l’infant, quina és la metodologia, com es duu a terme un projecte, com és això que tant es parla als llibres de respectar el ritme individual de cada nen i nena… aqui ho he vist. Ha sigut, em reitero, increïble.

I a més a més, no només l’escola m’ha deixat aprendre d’ella, sinò que he tingut unes grans mestres com a tutores: unes mestres que viuen allò que fan, qua han fet de la seva professió, la seva passió. I què hi ha més maco que això? M’han deixat ser partícip de l’aula tant com he pogut, tractant-me com a una més del grup, deixant-me fer, ensenyant-me, mostrant-me mètodes, corregint-me quan feia falta i viure l’aula com si no vingués de fora, sinò com si fos una més del grup aula. No tinc paraules per descriure com m’he sentit i tot el que m’emporto.

Anyorarè a cada un dels 18 nens i nenes de l’aula i a les meves dues tutores. I també a les famílies de cada un dels meus menuts que m’han tractat com una mestra més. Però també a la resta de nens i nenes que passen per els espais, a les altres mestres que deixen que entris a la seva aula com si fosis un membre més, a la directora que t’encoratja amb cada paraula que et regala i a totes aquelles estones preparant material, les converses dels dinars, les sortides, les hores del pati, les reunions, … tot, absolutament tot.

M’enduc, a més, unes ganes tremendes de tornar.