No fa pas tants anys, l’alfombreta de l’entrada de casa meva deia justament això: «Vida lenta».

Joan Domènech, en el seu llibre «Elogi de l’educació lenta» diu que més, abans i més ràpid no són sinòmis de millor.

Ens passem el dia repetint frases com «anem tard», «tinc pressa», «afanya’t» «vinga ves més de pressa», «no arribarem», «ja faig tard», «ara no pot ser perquè he de marxar corrents» …

Vivim en una societat on el temps domina tot el que fem. Angoixats per atrapar.ho tot. I al cap i a la fi, després ens adonem que el que hem fet és prioritzar allò que és urgent, d’allò que és realment important.

No podem voler canviar el món si abans no canviem nosaltres mateixos. Verbalitzar «no passa res», «tranquil si no ho atrapes» o «ja ho faràs demà», no té sentit si nosaltres no ho fem.

I si el que volem és canviar el ritme de les coses, primer hem de canviar el nostre propi ritme. El bategar del nostre cor.

Calma.

Relax.

Poc a poc.

Vida lenta.

I al final, sense proposar-nos-ho, acabarem priorizant allò que és realment important: nosaltres i el nostre entorn.