Hem passat uns dies intensos a Grècia! Un viatje on tornes amb respostes però també amb preguntes. Tornes amb més cultura, amb un cervell cada vegada més flexible i ric per veure altres maneres de viure, d’entendre la vida. Amb història dins nostra però com deia, amb més interrogants.
A casa sempre he sentit a dir que mentre més saps, més te’n adones que no saps res! I això és el que em passa cada dia amb cada aprenentatge i en aquest cas, amb cada viatje! D’aqui la riquesa de viatjar, de conéixer, d’entendre, d’interioritzar…
Com cada any, m’emporto tot de coses positives per fer servir a partir d’ara. I també deixo enrere allò que he vist que no m’agradaria reproduir.
I ara… intento resumir en algunes fotos les 900 que hem fet!
El Partenón, Atenes.
Acropolis, Atenes.
Delfos.
Delfos.
Corinto
Sunset en Santorini, Grècia.
Sunset
Vaixell cap a la Black Beach!
Un viatge molt xulo al costat de les persones que MÉS m’estimo!!! La mama a un costat, el Josep Antoni a l’altre, i el papa al cap i al cor.
Olorar, mirar, palpar. Interioritzar. La senzillesa de la vida. La senzillesa del que ens envolta. I com els que habitem el món el malmetem, no ens deixem portar per tot allò natural i senzill del planeta, de la vida.
El respecte. El respecte a l’entorn. El respecte a les persones. El respecte a tu mateix.
I mires a un cantó i a l’altre. I endavant i endarrere. I tot el que veus i perceps a través dels sentits és… senzill. I abrumador alhora. Tot amb un sentit, tot amb un perquè. La natura, el pas del temps… fa les coses ser com són. I als que se’ns dóna la oportunitat de conviure en el món que habitem, l’infravalorem i, amb una mica de tots, el destrossem.
Observar, respirar i viure. Viure respectant, viure pensant en l’altre, en la teva felicitat i també en la dels que t’envolten.
La confiança perduda per el mal fer d’alguns.
Aqui, posem valles arreu, protegim la nostra propietat, allò que «ens pertany» per por. Perquè sabem que algú vindrà i ens ho prendrà. Ens pendrà allò que és «nostre».
A Höfn (Islàndia), un poble molt petit però amb carrers, amb un entorn per admirar… els animals que aqui considerem domèstics passejen lliures pel carrer. I les persones els fan mimos, els dónen menjar, els acaronen… i ells, CONFIATS, s’hi apropen. Saben que ningú no els farà mal, no tenen por. No tenen el bagatge que tenen aqui, la por a l’humà.
A Höfn (Islàndia), tampoc tenen por als robatòris, a la pèrdua de la propietat privada, perquè entenen que la base de la convivència en aquest planeta és la confiança i el respecte cap a l’altre (igual que aqui, oi?). No tenen valles. I si en ténen, estan obertes.
A Höfn, vàrem trobar un tancat en una casa molt peculiar. Un tancat que es va merèixer una fotografia. Un vallat amb vida pròpia, amb colors, amb molt per transmetre.
Una bona amiga em va dir «és una fotografia feta amb ulls de mestra». Potser sí. I potser també s’hi fusiona el respecte cap a aquell país, cap a aquella manera de viure i de conviure.
Encara no fa una setmana que vàrem tornar de passar unes vacances a un lloc encantador. Per què aquest destí?
La història es remonta fa ja uns quants anys… algú se’n recorda de Malalts de tele, amb el Toni Soler, la Rosa i l’Albert Om? Tenien un gag al que recorrien força en el que connectaven amb un suposat corresponsal a Reykjavik, allà perdut en un lloc inòspit del món… Des d’aleshores a casa sempre hem tingut Islàndia com a un destí al que hi voliem anar. Amb allò de… «Pepito Nosequantos, TV3, Reykjavik» jeje
Doncs au. Somni complert!
No gaire abans de marxar, la meva mare va passar-me una imatge amb una frase que deia «El que vuelve de un viaje no es el mismo que el que se fue». I té raó. I més en un lloc com aquest! Hem vist contrastos a dojo! Platjes de sorra negra per la lava, icebergs, volcans, foses geotèrmiques, geisers, boscos de columnes de lava formades fa 2300 anys, la falla originada per l’allunyament de les plaques tectòniques, ovelles sempre de tres en tres, gent amable, càlida, una carretera principal quasi desèrtica, cascades, pau, silenci, tranquil·litat, harmonia, balenes, foques, … Hem vist, hem tocat, hem olorat, hem palpat, savorejat i escoltat la natura al 100%.
Ens hem meravellat i alhora entristit al veure amb els nostres propis ulls el «deshielo» a sols 60km de Groenlàndia. Hem après el perquè de les tonalitats dels icebergs i també hem patit al veure blocs de gel caure i desaparèixer en un llac inundat d’aigua cap a l’oceà, on fa pocs anys era tot gel.
Hem anat i hem tornat… i ara encara ens falten uns dies per interioritzat tot allò que hem viscut.
Aquests dies buscàvem conèixer, caminar, admirar, veure, tocar, escoltar, sentir, notar, observar, descansar, reflexionar, descobrir… però al final, hem fet molt més que això: hem desconnectat.
Molta gent diu que busca desconnectar de la realitat i marxa un cap de setmana, uns dies… però no desconnecta en realitat. Segueix connectat al mòbil, al correu, al whatsaap, al facebook, a aquesta informació instantània de tot el que estàs fent, aquest contacte immediat i constant amb altres persones. Això no és desconnectar.
Sense buscar-ho, nosaltres ho hem fet. Hem estat sense connexió, quatre dies en el que només vam poder-nos connectar un vespre.
Podeu creure-us que ha estat una de les reflexions més importants que n’hem extret? Estem en un món on tot ho compartim amb persones que, de no existir aquests programes, no ho faríem.
L’altre dia al cine vèiem una parella en una taula prenent un cafè on tots dos només feien moviments de ninetes dels ulls i dels dits polzes de la mà. Quina comunicació hi havia? Si tan important era aquella conversa, perquè no convidaven al cine a aquelles persones amb les qui parlaven? No hi havia contacte ocular, ni físic… i per tant, tampoc emotiu. Quan has quedat per fer un cafè, per sopar, per parlar o per anar al parc, és perquè has quedat amb aquella persona, no amb vint amb les que mantens una conversa paral·lela.
Fa temps vaig veure un anunci on la frase clau se’m va quedar ben a dins «desconnectar per connectar». L’he buscat i us el deixo aqui sota perquè descriu amb imatges el que acabo de dir. I sobretot, perquè no deixa indiferent.
Aquests dies hem pogut sentir i provar què significa estar «pel que s’ha d’estar». I … val la pena.
De fet penso que TOTS hauríem d’obligar-nos a estar tres o quatre dies l’any (com a mínim) sense mòbil. Aprendríem a connectar amb la reallitat, a viure i gaudir el moment, i a compartir-ho quan tornes a casa, no durant.
I és que si haguéssim tingut connexió, segur que haguéssim compartit els plats que menjàvem en comptes de comentar-los en directe o saborerar i descobrir amb el sentit del gust què portava aquell plat. Si haguèssim tingut connexió, segur que haguèssim enviat una foto del lloc on estàvem, comentant lo bé que ens ho estavem passant i tot el que estavem gaudint plegats, en comptes de dedicar-nos a admirar, a omplir-nos la vista amb les imatges tan espectaculars que teniem al davant, comentar la sensació que ens donava, compartir emocions, potser un silenci agafats de la mà. Potser una observació càlida, detinguda…
Hem estat fent el que anàvem a fer. Hem vist, observat, admirat, palpat, saborejat, comentat, compartit i retingut tot allò que hem fet i hem sentit. Era un viatge de dos. Un viatge quasi improvisat en el que hem pogut, en el sentit estricte de la paraula: desconnectar.
Un viatge molt xulo al costat de les persones que MÉS m’estimo!!! La mama a un costat, el Josep Antoni a l’altre, i el papa al cap i al cor.
