En Frato (Francesco Tonucci) dibuixava així una de les vinyetes més representatives del sistema educatiu actual. Per contra, ens fa reflexionar sobre com volem que sigui l’educació dels nostres fills i filles Què volem que siguin demà? Mirem la vinyeta i reflexionem-hi.
Heu vist? Entren tots els nens i totes les nenes (cadascú amb característiques individuals i diferents) i què fa el sistema educatiu? Preten amotllar-los, donar-los forma, els inculca els mateixos coneixements a tots per igual, al mateix temps, independentment dels ritmes i dels interessos i perculiaritats de cada un d’ells. Es desfà dels residus: aquells qui no rendeixen, els que tenen problemes familiars, dificultats educatives, necessitats especials … tot aquells que no puguin assolir tot el que l’escola proposa en el temps que proposa; i prohibeix el pas a pares, periodistes, sexe, noticies, política, cultura … no volen la infulència de ningú. Per què? Per poder arribar a sortir tots d’aquesta fàbrica ben iguals: amb els mateixos coneixements i amb les mateixes idees, tots preparats per la societat que la mateixa societat vol: màquines iguals.
PROU. Prou igualtat. No volem una igualtat, volem una individualitat. Entenem la igualtat a tractar a tothom per igual, però així no aconseguim un bon procés educatiu. Què passa amb aquell a qui no el motiva aprendre a llegir als 4 anys? Se’l descarta? Per què? Segons estudis finlandesos (és el país pioner en temes d’educació) respectar el ritme individual de cadascú en temes de lectoescriptura, fomenta un bon aprenentatge del mateix. És clar que hem de fomentar que tinguin ganes d’aprendre’n, però aquesta és la nostra tasca, fomentar l’interés, no la obligació per aprendre a llegir, per exemple. Quan aquest nen de 4 anys tingui la necessitat de fer-ho, igual als cinc, igual als sis, igual als tres!, ho farà d’una forma tan real i amb tantes ganes i interés que no tindrà cap mena de dificultat. Però que passa aqui? Aquí el nostre sistema educatiu els obliga a assolir uns determinats coneixements en una edat determinada, això els obliga, fa que l’aprenentatge no sigui significatiu i per tant, fomenta el fracàs escolar i possibles problemes escolars i «caos» lingüístic.
Que hi ha d’aquella nena amb dificultats perquè a casa se’ls hi ha mort l’avi? Se la etiqueta com a fracàs escolar perquè aquell any va per sota de la mitjana de classe? Fent això el que fem és afavorir aquest «fracàs» i minimitzar la seva autoestima.
Fomentem les ganes, la creativitat, fomentem necessitats perquè ells aprenguin, investiguin, crein, experimentin, s’equivoquin … i recolzem els diferents ritmes de cadascú, no avançem aprenentatges perquè s’ha vist que mentre més volem correr… pitjors conseqüències obtenim.
No fabriquem nens i nenes idèntics. Ajudem a que cadascú se senti únic, diferent i valorat per tot allò que fa, independentment del que estigui estipulat.
Per això crec en les noves tendències en educació, per això tinc il·lusió.
Alba.
