El cos té memòria, diuen.

Les cèl·lules. Per això som reticents a menjar segons quin producte si quan l’hem consumit amb anterioritat ens ha fet mal o no ens ha sentat gaire bé.

El meu cos sap que alguna cosa passa. Vénen un parell de dies complicats. Se’n recorda. I he començat la setmana no gaire fina.

Fa prop de cinc anys que condueixo aquest cotxe. M’hi sento bé. Còmode. Segura. Com a casa. Quan l’agafo estic serena. Hi vaig amb normalitat, obro, entro, engego el motor… som-hi.

Però tot sovint, quan m’hi apropo per davant, sento un calfred. Una mica de joc d’ombres, suposo. Ombres físiques i pensaments al meu cap.

Tot sovint quan m’hi apropo per davant, sembla que el vegi allà, darrera el voltant, aparcat esperant-me a que pugi. Amb el colze recolzat a la finestra i el cap a la mà. O amb el braç ben estirat al volant mirant i somrient. O traient-me la llengua. O picant-me l’ullet.

Pero quan m’hi apropo toco de peus a terra. Dins el cotxe no m’hi espera ningú. He de ser jo qui obri la porta i m’assegui… darrera el volant.