Quan em rento les dents, em trasllado.
Torno a casa. Al lavabo de casa. A l’Alba petita. I oloro a la mama. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.
Quan pujo al cotxe i encara ara oloro aquella olor, em trasllado.
Torno a casa. Als viatges. A l’Alba petita. I oloro al papa. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.
Què fort.
I quan canviem de dentífric… em rento les dents.
Però quan faig servir Kemphor… em trasllado. I somric.
Perquè hi ha olots que et tralladen. I quan el traslladen a CASA et sents segura.
Què bèstia.
Què bèstia això de les olors.
Què bèstia això que sento quan em trasllado. No sento crits. No sento rebequeries. No sento cares tristes ni cares enfadades. Veig cares alegres. Veig somriures. Veig als meus pares ballant «perquè sí» un dia qualsevol al passadís. Veig els seus quatre ulls que em miren amb amor, amb devoció, amb primitivitat. Em miren amb tendresa i delicadesa.
Això és el que vull per al meu fill, sens dubte.
Vull que quan sigui gran i olori a… el-que-sigui… el traslladi. El traslladi a casa. I vegi els ulls que el miren. I vegi la visceralitat de l’amor.
Olors.
Olors que et traslladen.
