Davant de la nova llei de «Euro per recepta» i de la pujada del preu de medicaments vitals, no m’he pogut estar quieta. Penso que tots hem de col·laborar per sobrepassar la crisi econòmica que està vivint el pais, clar que si. Però a base d’incrementar el preu de medicaments que ens donen la vida? Són prop de 5€ per un medicament pel que abans en pagàvem 2€ (i que consti que parlo d’un medicament, no dels 3, 4 o 5 que arribem a utilitzar-ne). Com pot ser que les persones amb algun tipus de cronicitat no estiguin exempts d’aquesta pujada? No prenem medicaments per gust, per revendre’ls, per desar-los a l’armari o per fer bonic. Els prenem pel pur plaer… de VIURE. Sense ells moltes persones moririem. És just?

Fruit de la meva indignació, vaig posar-me en contacte amb l’ADC amb un escrit de queixa i cal dir que han respós molt bé. «Una persona que alça la veu és més difícil que l’escoltin però moltes és més fàcil. Gràcies per la teva implicació» – em diuen.

Una veueta, un escrit, una queixa… no va enlloc. Però moltes… van a tot arreu! Que perdem per queixar-nos del que no trobem just?  Una altra tema és que al final haguem de passar pel tub de totes maneres i fer el que ens diuen els «que manen», però al menys els farem saber la nostra disconformitat. Si no fem res per mostrar que no hi estem d’acord, perquè ens queixem en petit comitè, a casa? Fem-ho bé i que aquestes queixes (sigui pel motiu que sigui) arribin a on hagin d’arribar. Farà efecte o no, però al menys no haurem estat quiets.

Porto 14 anys queixant-me de les injustícies. I seguirè fent-ho. Esperem que arribin a bon port… al menys això, té bona pinta.