Fa bastants anys, treballava a Texpol.
Necessitava un cotxe i, no en recordo el motiu, no tenia el meu allà. Una companya que mica en mica s’havia convertit en un àngel de la guarda que vetllava per mi, em va deixar el seu cotxe.
Un Peugeot.
No recordo on anava. No recordo per a què el necessitava. No en recordo la matrícula.
Però hi ha una cosa que recordo amb molta claredat perquè em va impressionar molt: asseguda davant del volant, vaig mirar enrere i vaig veure dues cadiretes al seient del darrera.
Mentre anava allà on hagués hagut d’anar, recordo com si fos ahir la sensació que em va provocar conduir un cotxe amb dues cadiretes al darrera. Imaginava com seria la vida conduint amb un petitó al darrera. La vida en general sent allò que tan anhelava ser: mare.
Avui miro darrera del meu cotxe.
I hi veig això:
Hi tinc una cadireta. La cadireta del meu fill.
Què bèstia. jeje.
Sense dubtar-ho li envio un missatge a la que es va convertir en la meva amiga. Anna… tinc una cadireta al cotxe (amb tot el que aquesta frase comporta).
