No creiem en Déu. La cerimònia no podia ser religiosa.
Així que la Kènia va oficiar el casament! Ho va fer taaaaaaaaaaaan bé! Va ser tan especial, tan nostre! Que entre música, paraules boniques i gintònic… va ser la millor Mestra de cerimònia del món mundial!
I mentre sona Romeo and Juliet, dels Dire Straits, agafada de la mà de la meva mare, caminem pel petit passadís que han format les cadires dels convidats.
I entre nervis, alegria, il·lusió, records i mil i un sentiment més… el veig allà, de peu, al costat de la lluna on seurem.
Guapo com ningú més. Amb el seu traje blau ple de matissos. Amb els seus ulls blaus humits. Amb la seva carona plena de nervis també. Es mossega els llavis! Sorpresa al veure’m?
Què pensarà? Què sentirà? Mare meva… què guapo que està!
Allà està ell… ai ai… em caso! I no podria haver triat millor company.
Les persones trien a algú perquè les entri quan es casen. Jo no vaig triar a algú que m’entrés, sinò a algú que m’acompanyés.
Agafades de la mà, no del braçet. Agafades de la mà com quan passejem.
Allò típic és que t’entri el pare. El papa no hi és… així que havia de buscar a un home substitut? Això és impossible.
Si les circumstàncies ens ho haguessin permès, hagués volgut passar pel passadís amb la mama a un cantó i el papa a l’altre.
Però com que no ha sigut possible, ella m’acompanya. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.
Sempre mirant-nos mentre caminem.
Sempre amb un somriure d’aquells que ensenyen les dents.
Sempre amb pas ferm.
Sempre agafades de la mà.
Sempre.
Ahir va ser l’aniversari del meu pare. 59 anys!
Des de fa quatre anys, la mama, el Josep Antoni, l’Eloy i jo anem al bosc i berenem allà, fem un picnnic amb ell.
Ahir, però, també li portàvem un regal.
El divendres ens vàrem casar (sí!!! això… en un altre capítol) i el ram l’hem guardat fins ara per poder-li portar. És el seu regal.
Per molts anys. Xin xin.
Joaquín Sabina volia escriure «la canción más hermosa del mundo» i La Oreja de Van Gogh composava «te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]»
El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.
Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.
Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.
Com? Quan? On? Tot un mistèri.
19 de maig 2017, Manresa.