Acompanyament

Les persones trien a algú perquè les entri quan es casen. Jo no vaig triar a algú que m’entrés, sinò a algú que m’acompanyés.

Agafades de la mà, no del braçet. Agafades de la mà com quan passejem.

Allò típic és que t’entri el pare. El papa no hi és… així que havia de buscar a un home substitut? Això és impossible.

Si les circumstàncies ens ho haguessin permès, hagués volgut passar pel passadís amb la mama a un cantó i el papa a l’altre.

Però com que no ha sigut possible, ella m’acompanya. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.

Sempre mirant-nos mentre caminem.

Sempre amb un somriure d’aquells que ensenyen les dents.

Sempre amb pas ferm.

Sempre agafades de la mà.

Sempre.

Caminar

M’encanta caminar descalça.

M’agrada des de ben petitona. Notar allò que trepitjo a la planta dels peus em fa prendre consciència d’allà on sóc.

Necessito tocar amb els peus les irregularitats del terreny que trepitjo. M’agrada caminar descalça per casa. M’hi sento a gust. M’ho sento còmode.

I… no radica aquí la felicitat? En sentir-se a gust i còmode fent tot allò que fem?