Qui ens ho havia de dir… aquell any, que a dia d’avui estariem vivint junts, casats i amb un fill preciós…
Recordo la seva cara al ensenyar-li el test d’embaràs… recordo els seus ulls mirant-me quan vaig notar al xic moure’s per primera vegada. Recordo com m’ha renyat per agafar massa bosses, com m’ha cuidat durant l’embaràs, l’olor dels seus menjars plens de no-sé-què «perquè això va bé».
Uns ulls plens de vida quan em tocava la panxa, o quan em mirava fer-ho (a totes hores!!). Les visites control per veure com anava tot… i aquell dia… mare meva… els nostres ulls compartien por… però allà estàvem. Quina nit…
I va baixar amb mi a quiròfan. Recordo aquella dona que em punxava quan va dir «tu t’has d’esperar a fora». Què?!
I quan, ja adormida i plena de cables el va anar a buscar… tot estava a punt… no començariem sense ell… El vaig veure entrar, amb aquella bata, aquells peucs i aquell gorro… Això anava de debó… ja era el moment… es va posar al meu darrera, tocant-me el cap tota l’estona… mirant-me… parlant-me… li mirava els ulls altre cop… Estava amb mi, sí. Però eren uns ulls d’inquietut, controlava tot el que passava, el que feien, el que deien… Volia comprovar que tot anès bé… Sens dubte tenir-lo al costat en aquell moment, no sentir-me sola allà baix va fer que em sentís més acompanyada, menys sola, amb caliu… estava a punt de nèixer el nostre fill…
I aquell indescriptible moment de posar-me’l al pit… de mirar al meu fill i de notar com el Josep Antoni ens acaronava… ara a tots dos…
No tocava. Però allà estic. A l’hospital, amb una bata i esperant (que no a punt…) a que em vinguin a buscar per entrar a quiròfan. No estic preparada. No paro de repetir-ho, però ella em diu que sí, que és el millor dia, que ja sóc allà, que perquè esperar… Que confii. Això he de fer, no tinc més remei.
Ella està serena. O això sembla. No sé què li passarà per dins. Por? És una dona valenta, SEMPRE ho ha estat. Quan em van diagnosticar la diabetis, ella plorava, però quan jo no la veia. És una dona forta. És una dona que dóna exemple. SEMPRE.
Quan va saber que estava embarassada, abans de l’alegria, l’invaia la por. És normal i li agrairé SEMPRE que així sigui. Abans d’àvia, és mare. I al xic no el coneixia, però a mi no em volia perdre. Era un embaràs de risc. Però ens hi vam llençar.
I allà estàvem tots tres. El meu home, la meva mare i jo. Ella serena per fora, mostrant-me seguretat, i un «tot anirà bé» que irradiava els seus ulls cada cop que la mirava.
«Ni li puc dir al papa», li vaig dir. Vaig notar que no li va sentar bé. Potser tenia por de no ser ella suficient? HA! Com no havia de ser suficient? Sols que en moments de por extrema, l’inconscient sempre truca a la porta. És un malxinat l’inconscient.
Toc, toc. Una camilla entra per la porta. I un home tot somrient em diu «a punto?» NO! Clar que no! Pujo a la camilla, m’estiro i m’acomiado de la meva mare. La miro, ploro. Tinc por. Em mira. Ella està forta (per fora). Però els seus ulls la delaten ara ja sí. Marxo i ella es queda a l’habitació. Si tot va bé, pujarem un més. Li dic que la vull tornar a veure. Ploro. I ella té els ulls vermells. Però segueix forta. SEMPRE forta per ajudar-me. Malgrat després trenqui a plorar, malgrat després els nervis la traeixin. Malgrat estigui patint per dins. Sap que és el meu mirall, que hi ha un tros de cordó umbilical que NINGÚ va tallar mai que ens uneix i que les seves emocions són meves. Es manté forta. M’abraça, em toca el cap i em fa un petó. I jo marxo… i ella es queda…
M’estan posant l’epidural. Tinc por. Ploro. I ella? Què deu estar pensant? Està bé? Haurà passat molta estona? Estarà nerviosa? La tornaré a veure? La necessito. Molt.
I després d’interminables minuts… d’interminables instants… pujEM per l’assensor fins a l’habitació. Passadís de nounats… el Quim és al meu pit… i l’habitació ja la veig al fons. No recordo què va passar aleshores… ella va obrir la porta? Ja era oberta? Van trucar? L’únic que recordo és la seva cara, la seva expressió. I com es va deixar anar. Ens vam tornar a trobar i ja no calia la cuirassa. Tot havia passat i allà erem el Quim i jo. I els ulls de la mama vermells i brillants, i els seus llavis eren humits. I les llàgrimes corrien galtes avall. Ja no havia d’aguantar res. Ja es podia deixar anar. Em va tocar el cap, de nou. I em va fer un petó d’aquells que només una mare sap fer. I es va mirar al xic. I les llàgrimes encara corrien. I li va fer un petó.
I durant hores, va tenir les seves mans a les meves galtes… només així em passaven els tremolors.
I aquella nit, es va quedar a dormir amb nosaltres.
La meva mare. El meu cordó umbilical. El meu mirall. La meva heroïna, G R À C I E S
Sempre deia que quan estiguès embarassada, voldria dur un d’aquests penjolls tan preciosos que veig sovint en les panxes de les futures mares. Trobo precioses les panxes i trobo preciós el complement de l’avisador.
Bé doncs… ja el tinc!
És preciós, oi? El que no sabia era que té una llegenda al seu darrere. El nadó a l’úter, a partir de les 20 setmanes d’embaràs, pot escoltar la veu de la mare i també alguns sons provinents de l’exterior. Aquest collaret es porta a l’alçada de la panxa precisament per això, perquè el seu suau so, arribi al xic i així el petit o la petita s’acostumarà a ell i pot ser un so conegut i per tant calmant (com el bategar del cor de la mare) un cop hagi sortit del ventre.
A banda, es veu que hi ha una tradició mexicana que diu que l’Avisador ha de ser en forma de bola, símbol de sort per la futura mare i el seu nadó, aportant benestar, creixement i protecció.
A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…
He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!
Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.
Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:
i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.
Joaquín Sabina volia escriure «la canción más hermosa del mundo» i La Oreja de Van Gogh composava «te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]»
El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.
Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.
Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.
Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.
Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.
Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.
Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.
