Mil desitjos a la lluna.
Rota, Cádiz.
Horitzó
Responder
Archivo de la etiqueta: Familia
Texpol Family
Un equip de treball… que es converteix en una família.
Que malgrat ja només una persona treballi allà on ens vàrem conèixer, i tot i així seguim quedant per compartir les nostres vides… això és una família.
Ells.
Són ells.
Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. 
Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.
Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.
Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.
Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.
Escapada.
Aquest cap de setmana passat el vam passar al Sud. Allà on hi tenim al xic. Sobren les paraules, els sentiments… no cal. Tan sols unes imatges.
28 octubre 2016
Avui és l’aniversari de la meva mare!!!!!
I precisament avui, la frase que em regala el calendari de sobretaula és… «Las palabras son semillas. Para cosechar cosas buenas en la vida, siembra palabras con cariño, fuerza, energía y victoria«.
Precisament avui!!!!! Ella ha conreat llavors des del dia que em va notar a la seva panxa. I no només amb paraules sinò també amb força, amb sinceritat, amb empempta, amb energía, amb voluntat, amb fe (per què no?), amb objectivitat i amb passió.
Amb… en definitiva, amb tot allò que és ella. Una persona lluitadora, valenta i amb força, que li planta cara a totes les adversitats que es va trobant a la vida. Amb por, és clar. Però endavant.
I algú que t’encoratja, que no deixa que t’enfonsis.
Les seves paraules, els seus gestos, les seves accions i els seus pensaments i sentiments, sempre, SEMPRE m’acaronen. I sempre, SEMPRE m’han acompanyat i m’acompanyen. Què faria la mama si…? Aqui em diria…?
I és que tenim un cordó umbilical invisible a l’ull humà, imperceptible per la resta. Però que totes dues el notem i sabem que hi és. Perquè estem connectades, allà on anem, per molts o pocs kilòmetres que ens separin. Un cordó indestructible!
Avui va per ella… per la meva HEROÏNA, pel meu MIRALL, per … perquè l’estimo TANT!
FELIÇOS 55!!!!!
Pots.
L’altre dia, llegia algú que deia (davant d’una pèrdua recent d’un familiar molt proper) que amb el temps, aquest buit que sentia s’aniria suplint i recomponent, que la vida seguia i que els altres aspectes anirien omplint aquell buit.
M’esgarrifa pensar-ho. M’esgarrifa i no ho entenc. Omplir una buidor d’algú vital per a tu? Com és possible? Com pot passar pel cap?
Des del meu punt de vista, l’estima, l’amor i tot el que guardo dins del cor per a cada una de les persones que estimo… estan en pots. Sí, sí, en pots. És la manera com està organitzat el meu cor.
Ei, però pots ben bonics, eh? D’aquells macos, transparents, de diferents formes i mides. Amb llums a dins, la llum de tot el que significa aquella persona, la propietària o el propietari d’aquell pot. Uns pots… com aquests:
Cada una de les persones que m’estimo té un pot. Més gran, més petit. Més gruixut o més prim. Més llis o més rugós. Tan fa.
Però aquests pots que tinc, tenen una tapa. Una tapa que no pot obrir ningú. I, evidentment, ningú altre pot entrar en un pot que no és el seu, només faltaria! Podem afegir pots (i tant!!!) i també treure’n (allò tòxic que ens fan mal).
Per mi és impensable que alguna cosa important per a mi (una feina? un fill? una nova etapa? un animal? una persona?) pugui entrar en un dels pots que ja està ocupat, per molt que la persona hagi mort. Aquell pot serà SEMPRE de la persona en qüestió. Irreemplaçable. Insubstituïble.
I sempre, sempre, SEMPRE estarà dins meu, un pot MAI es pot buidar.
Observar
Observar l’entorn i deixar-se portar.
Olorar, mirar, palpar. Interioritzar. La senzillesa de la vida. La senzillesa del que ens envolta. I com els que habitem el món el malmetem, no ens deixem portar per tot allò natural i senzill del planeta, de la vida.
El respecte. El respecte a l’entorn. El respecte a les persones. El respecte a tu mateix.
I mires a un cantó i a l’altre. I endavant i endarrere. I tot el que veus i perceps a través dels sentits és… senzill. I abrumador alhora. Tot amb un sentit, tot amb un perquè. La natura, el pas del temps… fa les coses ser com són. I als que se’ns dóna la oportunitat de conviure en el món que habitem, l’infravalorem i, amb una mica de tots, el destrossem.
Observar, respirar i viure. Viure respectant, viure pensant en l’altre, en la teva felicitat i també en la dels que t’envolten.
La confiança perduda per el mal fer d’alguns.
Aqui, posem valles arreu, protegim la nostra propietat, allò que «ens pertany» per por. Perquè sabem que algú vindrà i ens ho prendrà. Ens pendrà allò que és «nostre».
A Höfn (Islàndia), un poble molt petit però amb carrers, amb un entorn per admirar… els animals que aqui considerem domèstics passejen lliures pel carrer. I les persones els fan mimos, els dónen menjar, els acaronen… i ells, CONFIATS, s’hi apropen. Saben que ningú no els farà mal, no tenen por. No tenen el bagatge que tenen aqui, la por a l’humà.
A Höfn (Islàndia), tampoc tenen por als robatòris, a la pèrdua de la propietat privada, perquè entenen que la base de la convivència en aquest planeta és la confiança i el respecte cap a l’altre (igual que aqui, oi?). No tenen valles. I si en ténen, estan obertes.
A Höfn, vàrem trobar un tancat en una casa molt peculiar. Un tancat que es va merèixer una fotografia. Un vallat amb vida pròpia, amb colors, amb molt per transmetre.
Una bona amiga em va dir «és una fotografia feta amb ulls de mestra». Potser sí. I potser també s’hi fusiona el respecte cap a aquell país, cap a aquella manera de viure i de conviure.
Islàndia 2016
Encara no fa una setmana que vàrem tornar de passar unes vacances a un lloc encantador. Per què aquest destí?
La història es remonta fa ja uns quants anys… algú se’n recorda de Malalts de tele, amb el Toni Soler, la Rosa i l’Albert Om? Tenien un gag al que recorrien força en el que connectaven amb un suposat corresponsal a Reykjavik, allà perdut en un lloc inòspit del món… Des d’aleshores a casa sempre hem tingut Islàndia com a un destí al que hi voliem anar. Amb allò de… «Pepito Nosequantos, TV3, Reykjavik» jeje
Doncs au. Somni complert!
No gaire abans de marxar, la meva mare va passar-me una imatge amb una frase que deia «El que vuelve de un viaje no es el mismo que el que se fue». I té raó. I més en un lloc com aquest! Hem vist contrastos a dojo! Platjes de sorra negra per la lava, icebergs, volcans, foses geotèrmiques, geisers, boscos de columnes de lava formades fa 2300 anys, la falla originada per l’allunyament de les plaques tectòniques, ovelles sempre de tres en tres, gent amable, càlida, una carretera principal quasi desèrtica, cascades, pau, silenci, tranquil·litat, harmonia, balenes, foques, … Hem vist, hem tocat, hem olorat, hem palpat, savorejat i escoltat la natura al 100%.
Ens hem meravellat i alhora entristit al veure amb els nostres propis ulls el «deshielo» a sols 60km de Groenlàndia. Hem après el perquè de les tonalitats dels icebergs i també hem patit al veure blocs de gel caure i desaparèixer en un llac inundat d’aigua cap a l’oceà, on fa pocs anys era tot gel.
Hem anat i hem tornat… i ara encara ens falten uns dies per interioritzat tot allò que hem viscut.
(Imatge: Vatnajökull, divendres 19 d’agost ’16)
Arya (2)
Dimecres passat va ser l’aniversari de l’Arya, la petita en va fer dos!
I diumenge vam poder anar a la festa que celebràven, i allà vam compartir un moment molt maco amb ella, els seus pares i més familiars i amics.
A part de passar-nos-ho molt bé, també ens vam emocionar veient un video del seu segon any de vida on, amb molta il·lusió, hi formàvem part!!!
Contenta de ser, una tieta afortunada!!!! Per molts anys a la petita!!!!
