En quin segle vivim?

Vivim en un món on l’accés a la informació és ràpid. Si tens un dubte, a banda de demanar, observar o indagar, Google et pot donar una resposta immediata més o menys satisfactòria al que busques.

La sexualitat i el gènere en són un tema exemple. Tothom sap (o pot saber) que hi ha diferents tipus de relacions, de famílies, de sentiments, de gèneres i de sexes. I si no ho saps… doncs tens la informació al teu abast, només has de tenir interès per saber-ne

Estem al 2021. Fa poc que soc mare. Però se m’ha caigut la boca a terra (de tant oberta que se’m ha quedat) en moltíssimes ocasions; la gran majoria derivades d’opinions no demanades sobre la criança (això en una altra ocasió) o bé en l’etern debat d «això és de nen», «això és de nena».

Quan estava embarassada pensava que aquest problema ja no existia. Que vivia en una societat més o menys culturitzada, que havíem evolucionat en aquest àmbit. Ops! Què n’estava d’equivocada!

Vaig anar a buscar una bossa per a l’hospital. N’hi havia una que ens va agradar molt. Perquè tenia moltes butxaques (des de ja us dic que soc molt fan de les butxaques! he, he). I perquè era estèticament xula, amb una mida de nanses correcta, amb canviador incorporat, un compartiment tèrmic… en fi, que no vam dubtar gaire. La dependenta ens demana si porto nen o nena a la panxa. «Per què?», li demanem. «Perquè aquesta és vermella, però si és nen la tinc a dins del magatzem també en blau».

Vinga. Som-hi. Primera topada amb la realitat. Uau…! La vermella ens agradava… així que ens la vam quedar vermella. Fossin quins fossin els genitals de la criatura que duia dins la panxa. Punt.

I a partir d’aquí… doncs comentaris de persones que no coneixes de res pel carrer «com que porta el cabell llarg i no porta arrecades no sé si és nen o nena». Ah… clar… com us maregem, eh… Que tingui un bon dia…

Però el sumum del sumum és a les botigues. Ui les botigues… ui…

Heu entrat mai en una botiga de roba d’infants? No? Feu-ho. Flipareu! En la gran majoria, la botiga està dividida en roba de nens en una banda i roba de nenes en una altra. En poques paraules i més gràficament… Billi-brilli i unicorns VS blaus i cotxes.

I, com que a casa meva m’han educat per a ser una persona assertiva, i tot i que en ocasions encara em costa MOLT… aquí no puc callar.

L’última anècdota és d’aquest mateix matí. La meva mare ha entrat a buscar una peça de roba en una botiga d’aquestes. La conversa entre ella i la dependenta ha anat així:

Teniu bodys? / Sí. Per a nen o per a nena? / Què més dona? Teniu bodys? / Home… però és per a un nen o per a una nena? / No t’ho penso dir. Bodys.

Any 2021. DOS MIL VINT-I-U !!

Uau.

Increïble.

Quin greu, hòstia (puc dir hòstia?)

La meva criatura vesteix de color blau, rosa, groc, verd, vermell, gris…

I porta els cabells curts i llargs, segons ens vingui de gust.

I porta les sabates de coloraines, blanques, blaves, roses, grogues, grises o vermelles.

P R O U.

Prou fer servir els genitals dels infants per marcar quina roba ha de dur, amb quina joguina ha de jugar o com han de ser els seus sentiments.

Pensava… pensava que això ja no passava… i passa TANT!

Els infants son això: infants. Deixem-los ser. Sembla que som molt conscients (perquè està molt de moda i és ben real aquest problema) que hem de deixar de posar etiquetes a la canalla, a parlar de manera conscient (això també en un altra post) però sembla que no ens n’adonem: la primera etiqueta que la societat ens posa és el de nena o nen.

I sí, segur que moltes persones que em llegiu direu… és que és una realitat. SÍ. I tant! Totalment d’acord. Tu naixes nen o nena. Clar. El problema no és identificar-te com a nen o com a nena. Jo soc una dona. I m’identifico com a tal.

El problema és que la societat encamina cap a una banda o cap a una altra segons si veuen que ets un nen o una nena. Segons si ets una dona o un home.

O no heu vist mai els crocs de l’Aldi… va… no m’ho negueu… (picada d’ullet…). Cada temporada, l’Aldi treu uns crocs molt còmodes i xulos. Els colors de les talles més grans (destinades als homes) son blau, gris i negre. Els colors de les talles més petites (destinades a les dones) són blau cel, vermell i rosa.

Tot super guai-molongui.

De debò un home no pot tenir uns crocs per estar per casa de color rosa??? De debò???

Des de quines ulleres ens mirem la vida?

Vinga va.

Per sort, hi ha artesanes i artesans fantàstiques i fantàstics que fan una roba i uns complements xulíssims unisex. I tenen botiga (física o online) sense categortizar. Per tant pots remenar i remenar que les calaveres, els unicorns, el brilli brilli i els dinosaures estan barrejats perquè, com ha de ser, tu pots triar el que a TU t’agradi més. Sigui quin sigui l’estampat. I sigui quin sigui el color.

Hòstia.

(Ja ho he tornat a dir! casum…)

Televisió

Sovint em pregunten per què no mirem la tele quan està el Quim al davant.

Sovint n’explico els motius però avui em ve de gust fer-ho al revés: la pregunta no és «què passa si la mira?» sinó «què NO passa si la mira».

Ahir estàvem tots dos a l’estora del menjador. Un material de fusta per allà al mig, la seva cadireta, i un material nou que vaig elaborar per a ell. Ens vàrem passar part de la tarda en el mateix lloc i sabeu què va passar?

El nen es desplaçava, s’agafava a la taula per posar-se dret, em mirava i feia un somriure.

Es deixava anar de cul i anava a buscar el material de fusta. Em mirava. Picava amb el martell a l’estora. Agafava la pilota i l’intentava fer-la entrar en el forat. Em mirava. Ho deixava i es tornava a desplaçar. Es mirava al Luck que passava per allà. Em mirava tot content i picava de mans. Es dirigia al material de textures, obria una finestra i en tocava el seu interior. Sorprès analitzava què estava passant i de tant en tant tornava a mirar-me per assegurar-se que jo seguia allà, mirant-lo, acompanyant-lo.

I això son només deu minuts de la tarda. Podeu ampliar la situació a vint-i-quatre hores.

Tot això amb la tele encesa no hagués passat. Perquè la tele absorbeix. Els seus colors, les imatges, els colors, les veus. Tot està pensat per persones que s’hi dediquen perquè ens hi quedem astorats al seu davant.

I compte! Jo no dic que no pugui mirar mai la tele, no! Això seria donar-li l’esquena al món. Però ara per ara, té TANTES coses per veure, per fer, per descobrir, per provar-se, per conèixer-se a ell mateix, per descobrir-se a ell i al seu entorn… que si hagués estat la tele encesa, possiblement no sabria qui és el Luck, ni on son els peixos, ni sabria buscar-me sols per la veu, ni hauria aprés a picar manetes d’una manera tan vivencial i personal.

I si hi ha moments en els que t’agradaria descansar, posar la tele una estona i distreure’t i penses en la mà de nens i nenes que hi ha «enchufats» a la tele una esotna i «no passa res»… pensa… que mai més tornaràn a tenir sis mesos… o un any… o un any i mig… fes-te la pregunta correcta i en comptes de demanar-te «què passa si miren la tele una estona?» pregunta… «què NO passa si la mira?»

Per una infància connectada a la terra, no a la tele!

Petites delicies

M’arriba per Whastaap un enllaç a una pàgina on et diu en imatges i acompanyat d’un petit text, catorze «petites delices» de la vida: llegir un llibre a casa al sofà tranquil·la, una pel·licula amb un bon amic o amiga, escoltar la pluja, sortir a passejar i a veure vida… i la tercera em fa parar i m’esbossa un somriure encara més gran que quan llegia la resta.

«Veure com el teu fill s’adorm entre els teus braços». Brutal. Si se’m permet l’expressió, és una sensació molt bèstia. Mirar-lo als ulls mentre l’acarones i recolza el cap al teu pit i poc a poc va aclucant els ulls i respirant a ritme d’un gran plaer! Ell sent plaer perquè dorm calentó al pit de la mama. I jo sento plaer al sentir el seu cos prop del meu, la seva respiració pausada i relaxada, saber-me’n culapble del seu benestar em provoca un benestar increible.

I una vegada es desperti, serè la mare que l’impulsarà a la volar, a sortir, a conèixer, a provar, a equivocar-se, a rectificar, a pensar, a fer-se preguntes i a voler saber! Sempre allà per donar-li ales.

Però en el moment que el tinc al pit dormint… aquest moment és una altra història ;)

Regals

Sempre he dit que els regals de diners no són regals. Un regal implica pensar en la persona. Dedicar temps a tenir-la al cap, pensar què li agrada, què no li agrada… què li fa falta o què és allò que li faria tanta il·lusió… o fins i tot què és allò que jo vull que tingui o que se sorprendrà…

Per la meva situació, penso en aquest any. I penso que el regal més preuat, encara que sembli mentida i a priori costi de creure… és el temps.

Portejar

Ens agrada fer porteig perquè el sentim a prop.

Perquè sabem que és una de les maneres de carregar els infants des dels principis dels temps. Sentint-lo a prop. El contacte. L’escalfor. Els moviments que es traslladen del nostre cos al seu i a l’inrevés.

Portejar aporta infinits beneficis per l’infant i també per qui porteja. En les imatges, detall de la bandolera d’anelles (de www.porteonatural.com) i de la motxilla (marca boba)

Peus descalços

Com a mestra he tingut molt clar sempre que caminar descalços per l’escola era el millor pels infants (bé, amb mitjons quan fa molt fred!). El peu és un mitjà fantàstic de descoberta!

També quan sortim al pati, o quan fem alguna sortida. Els peus dels infants en contacte amb la sorra del sorral, amb les fulles seques del bosc, amb l’aigua freda de la riera.. aporta un aprenentatge que no existeix amb la sabata.

Ara que soc (uff em costa horrors no posar el «soc» amb accent!) mare, penso encara amb més fermesa aquesta premisa.

El Quim, malgrat no caminar encara, aprèn amb els seus peus. Utilitza es dits de manera premsil, reacciona a estímuls, a sensacions, a temperatures… L’aire tocant.li la planta quan fem porteig, l’aigua de la banyera o del riu, les fulles de la gespa o l’escorça dels arbres…

De fet així ho deia Isabel Gentil (Madrid, 2007): És necessari que la planta del peu de l’infant es posi en contacte amb superfícies irregulars amb la finalitat d’estimular sensacions i els reflexes posturals. L’infant necessita l’estímul tàctil de pressions, d’irregularitats del terreny per desenvolupar la propiocepció, millorar la posició d’articulacions i reforçar la musculatura»

Apa doncs: Peus descalços!

Observador

I aguantant el cap ja dret mira tot al seu voltant.

El seu món, abans reduït a allò que tenia més a prop… les nostres cares, el seu bressol… ara s’expandeix. El seu món és cada cop més ampli. Ara veu colors, moviments, formes… i mira amb els seus ulls tan preciosos plens de ganes de conèixer tot allò que té al voltant.

Amb «ansia» de copsar a la retina tot allò que veu, tot allò que li passa per davant.

Sigues observador, fill. La curiositat et portarà SEMPRE a voler saber més.

TU i JO

TU i JO. Sí, en majúscules.

Fa poc que és entre nosaltres. Fa poc que va sortir de dins, del meu ventre. Fa tan poc… i alhora sembla que faci TANT! Sembla que ens coneguem de sempre…

Fa poc que notava les seves patadetes a la panxa. Ara les noto a l’esquena al llit quan es desperta.

Fa poc pensava com seria. Ara conec totes les parts del seu cos.

Fa poc m’amoïnava fer-ho bé. Ara segueix amoïnant-me. (jeje)

TU i JO. Aquest binomi que pensava tan irreal… TU i JO.

M’espantava no saber què fer en segons quina situació. No sé d’on surt l’instint. D’on surt aquest «saber» què té. És visceral, és primitiu, és instintiu.

La meva mare (el meu mirall) em deia l’altre dia «és una passada com et mira, com et coneix, com es calma quan cantes segons què, com riu quan cantes una altra, com et segueix, com et mira…». No n’era conscient. I és TAN bonic veure-ho! Entendre’l, que t’entengui.

Veure com si li cauen les parpelles quan el bressolo… com se li obre la boca mentre dorm plàcidament als meus braços… L’escalfor que desprenen els nostres cossos junts, quan fem teta, quan dormim, quan ens abracem, quan juguem, quan ens toquem…

Tot just ara juga amb la meva ma mentre cantem, mentre l’acarono, mentre fem teta… i què bonic… i què especial… i que… TU i JO.

M’ENCANTA. Simplement, M’ENCANTA.