M’encanta caminar descalça.
M’agrada des de ben petitona. Notar allò que trepitjo a la planta dels peus em fa prendre consciència d’allà on sóc.
Necessito tocar amb els peus les irregularitats del terreny que trepitjo. M’agrada caminar descalça per casa. M’hi sento a gust. M’ho sento còmode.
I… no radica aquí la felicitat? En sentir-se a gust i còmode fent tot allò que fem?
Un 23 de juny ha arribat de nou!
Ahir vàrem acomiadar un curs. Ahir deixàvem enrere un munt d’aprenentatges i vivències compartides.
Ahir a Mura vàrem dir adéu a dues persones que comencen l’institut d’aqui uns mesos. I ho vàrem fer envoltats de tots els que formem part de l’edcucació dels infnts del poble: infants de l’escola bressol, infants de l’escola, familiars, comunitat educativa… Perquè TOTS i TOTES formem part de la seva educació.
Ahir va ser un dia dolç i amarg.
Però hem de mriar endavant, sempre. Així que hem de pensar en tots allò que ens enduem i tot allò que és l’essència de la meva passió; l’educació.
Perquè m’agrada seure a terra. Perquè m’agrada embrutar-me les mans. Perquè m’agrada aquesta etapa.
I perquè m’emporto TANTÍSSIM…. !!!!! Que manca espai i manquen paraules per descriure-ho.
Avui, doncs, a gaudir de la revetlla de Sant Joan i a encarar la setmana vinent, l’última d’escola, plena de reunions amb famílies i tancaments de curs.
Vacances… ja us oloro…. ;)
Què n’és d’important formar part d’un col·lectiu.
I què n’és d’important els origens d’aquest col·lectiu.
La història, els inicis… però també la durabilitat.
Quan vaig entrar a treballar a Texpol, poc imaginaria que creariem una família tan bonica. Una família que segueix quedant, que se segueix trobant per posar-nos al dia.
Una Assumpta viatjera, una Mius lluitadora, una Anna extraordinària, una Mercè cotagiadora de somriures, una Jordina còmplice i un Josep Antoni que… poc pensava jo que acabaria sent… el meu millor company de vida (i el meu futur marit!)
Brindem per les trobades.
Brindem per seguir fent-les SEMPRE!
A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…
He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!
Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.
Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:
i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.
Neva a tota Catalunya!
Ens hem aixecat ben blancs! I com que els gats són curiosos i tafaners de mena…
Luck
Thay
Atrafegada però viva.
«Amb moltes coses al cap, amb moltes coses per a fer i els dies tenen poques hores» Això pensava mentre arribava a casa. Però si pares un moment i reflexiones, te’n adones que si el dia fos de 34 hores en comptes de 24… de ben segur estariem parlant del mateix, perquè mirariem d’ocupar-les totes! Al menys, això em passa a mi.
Les hores i la feina del dia a dia a l’escola, a casa prepara propostes, material, fes documentació… però és clar, també fes classes de repàs a les tardes fins als vespres, el curs de català una tarda a la setmana, fes la documentació per l’escola, prepara coses del casament (ai… quina il·lusió fer-ho!)… ah! frega el pis, posa rentadores, dutxa’t, menja, beu molta aigua, fes exercici cada dia, pentina’t, depila’t, fes vida social, queda amb els amics, compateix moments amb la família i… ah si! Si et queda un moment, ves al wc i fes un pipi… jejeje.
Doncs… això, que estic viva. I que m’encanta estar-ho per ocupar-me, per fer tot això amb el que hi gaudeixo tant, per assaborir cada cosa que elaboro, cada mirada que faig, cada paraula que pronuncio, cada activitat que proposo, cada material que preparo, cada petó que faig, cada abraçada que sento, cada persona amb la que compartim els caps de setmana, cada passejada que dono, cada… cada TOT que faig.
I sí. Vaig atrafegada sempre. Però segons m’explica la mama, sempre he anat així… jeje.
I aquí estic. Escrivint en el blog en comptes de passar l’aspiradora, en comptes de fer els deures de català, en comptes de fer la documentació de l’escola, en comptes de seure cinc minuts al sofà i pensar en absolutament res… AQUÍ! Aquí i enlloc més. En aquest petit espai virtual tan meu… com el nom ;) 
Dia rodó!
M’encanta el Nadal, m’encanten les llums, m’encanten els colors! I evidentment m’encanta el 26 i el 27!!!
26/12: Sant Esteve sempre a Manresa!
27/12: Al matí amb el meu pare!
27/12: Al migdia amb la meva mare!
27/12: Bufant les espelmes!
27/12: A la tarda al cine!
27/12: i durant tooooot el dia… amb el meu company de vida.
Fantàstic dia. Dia rodó!
El meu pare tenia sempre al costat de l’ordinador on treballava a casa una bola d’aquestes amb líquid i purpurina a dins. Però aquesta era especial, a més de la purpurina, hi havia un ull. Sí… un ull!! A la meva mare sempre li ha fet una mica de «cosa» i l’entenc!! jeje.
Per mi era quelcom més que una bola. Ell li deia «el ojo que todo lo ve», de la mateixa manera que sempre deia que tenia un ull posat en tot el que feia, sempre a punt per sortir corrents si feia falta.
Avui, la bola té aquest aspecte: ben seca.
Potser quan ho hagi pait, m’animo a reomplir-la d’alguna manera o bé a deixar-la com està. Les desicions millor en fred.
A vegades ens passa, sobretot a l’estiu. A vegades necessitem temps per nosaltres i els infants s’avorreixen. I fruit de l’avorriment i de la falta de temps de l’adult per dedicar-li, l’infant demana algun aparell electrònic.
El problema ve quan el temps que l’infant dedica a aquest aparell no és una estona determinada, sinó que després d’un en ve un altre, i un altre i un altre… I després ens queixem perquè els infants no s’estan quiets, no tenen paciència, ho volen tot ràpid, s’avorreixen…
És clar, són infants hiperestimulats. Els auriculars amb música mentre juguen a la play i tenen el mòbil (que per cert no necessiten) al costat per quan es cansin de la play i la tablet a punt per quan es cansin del mòbil.
Per contrarestar això, l’adult ha de fer una inversió de temps exageradament gran, però amb un èxit a llarg termini.
Als matins, sortim cada dia una estoneta per evitar les llaaaargues estones a la tele. Però sortir no agrada gaire… l’aire condicionat de casa és molt golós! jeje Així que avui li he proposat un repte. Agafem llibreta i boli i anem a la caça de senyals de tràfic!
I quan hem arribat, hem desenterrat un material que feia servir fa uns anys, materials que guardem i que de tant en tant, quan es treuen són… un regal caigut del cel que comporta hores i hores de joc!
Txarango fa una cançó que… ni feta a mida…
T’imagino constant
a través de les nits fredes.
Et recordo constant
a través dels dies tendres.
La mà als cabells i acaronant…
Per tu viuré tot el que hauríem viscut plegats.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar
i creure…
Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé.
Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.
Et somio constant,
aixoplugant-te de la pressa.
Et desitjo constant,
la teva flama encara encesa.
Recordo el temps al teu costat,
bocins de vida que no deixo anar mai.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar i creure…
Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé. Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal, sobrevolar les pors
i mirar endavant.
Et trobaré a les estrelles cada nit.
Buscar i descobrir
tota la vida s’amaga ara i aquí
Hem de caminar
i buscarem un nou demà,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.