Gràcies, J.A.

Qui ens ho havia de dir… aquell any, que a dia d’avui estariem vivint junts, casats i amb un fill preciós…

Recordo la seva cara al ensenyar-li el test d’embaràs… recordo els seus ulls mirant-me quan vaig notar al xic moure’s per primera vegada. Recordo com m’ha renyat per agafar massa bosses, com m’ha cuidat durant l’embaràs, l’olor dels seus menjars plens de no-sé-què «perquè això va bé».

Uns ulls plens de vida quan em tocava la panxa, o quan em mirava fer-ho (a totes hores!!). Les visites control per veure com anava tot… i aquell dia… mare meva… els nostres ulls compartien por… però allà estàvem. Quina nit…

I va baixar amb mi a quiròfan. Recordo aquella dona que em punxava quan va dir «tu t’has d’esperar a fora». Què?!

I quan, ja adormida i plena de cables el va anar a buscar… tot estava a punt… no començariem sense ell… El vaig veure entrar, amb aquella bata, aquells peucs i aquell gorro… Això anava de debó… ja era el moment… es va posar al meu darrera, tocant-me el cap tota l’estona… mirant-me… parlant-me… li mirava els ulls altre cop… Estava amb mi, sí. Però eren uns ulls d’inquietut, controlava tot el que passava, el que feien, el que deien… Volia comprovar que tot anès bé… Sens dubte tenir-lo al costat en aquell moment, no sentir-me sola allà baix va fer que em sentís més acompanyada, menys sola, amb caliu… estava a punt de nèixer el nostre fill…

I aquell indescriptible moment de posar-me’l al pit… de mirar al meu fill i de notar com el Josep Antoni ens acaronava… ara a tots dos…

GRÀCIES…!!!

Cansada? No!

Set mesos d’embaràs. SET! I sembla que va ser ahir quan el test marcava les dues ratlles roses… quin munt de sentiments, emocions, quines sensacions que recordo d’aquell dia. D’aquell dia i de fet de tot el que ha vingut després!

Cada etapa és diferent. A cada etapa passen coses.

En l’últim trimestre, diuen, estàs cansada de dur-lo/la a la panxa i tens ansies per veure’l/-la ja.

No és el meu cas.

Per res del món.

Estic vivint una etapa dolça, feliç. Amb cosetes (Et canses més, mal d’esquena, costa molt fer coses que abans feies amb un pis pas…) però no vull que s’acabi! Notar al menut com es mou, seure al sofà i veure com la panxa es deforma amb els seus moviments és tan preciós! Cantar-li, parlar-li, connectar-te amb ell. És simplement preciós.

I que coi, m’encanta la meva panxa!!!!

Així que no, no estic cansada.

Tinc ganes de veure’l? Sí… per ensumar-lo molt… molt molt molt!!! Però tot arribarà. No tinc pas pressa perquè cap etapa s’acabi. Cada cosa, al seu temps, al seu ritme, en el seu moment.

Ara… ara l’acarono i el bressolo a través de la panxa… l’alimento a través de la placenta… i l’estimo ja des de les dues ratlletes del test…

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits «pets-per-dins» i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Dolça espera

Com serà? 

Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?

Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic? 

El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre. 

Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat… 

Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui. 

L’esperem… i… què carai, ja l’estimem! 

Avisador d’Àngel

Sempre deia que quan estiguès embarassada, voldria dur un d’aquests penjolls tan preciosos que veig sovint en les panxes de les futures mares. Trobo precioses les panxes i trobo preciós el complement de l’avisador.

Bé doncs… ja el tinc!

És preciós, oi? El que no sabia era que té una llegenda al seu darrere.  El nadó a l’úter, a partir de les 20 setmanes d’embaràs, pot escoltar la veu de la mare i també alguns sons provinents de l’exterior. Aquest collaret es porta a l’alçada de la panxa precisament per això, perquè el seu suau so, arribi al xic i així el petit o la petita s’acostumarà a ell i pot ser un so conegut i per tant calmant (com el bategar del cor de la mare) un cop hagi sortit del ventre.

A banda, es veu que hi ha una tradició mexicana que diu que l’Avisador ha de ser en forma de bola, símbol de sort per la futura mare i el seu nadó, aportant benestar, creixement i protecció.

M’encanta.