Temps per tocar
Temps per observar
Temps per somriure
Temps per mirar
Temps per besar
Temps per provar
Temps per créixer
Temps per abraçar
Temps per fer pessigolles
Temps per olorar
Temps per descobrir
Temps… Sense pressa.
Temps
4
Archivo de la categoría: Vida
Dolça espera
Com serà?
Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?
Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic?
El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre.
Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat…
Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui.
L’esperem… i… què carai, ja l’estimem!
Primers moviments
I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.
I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.
D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. «Ep, sóc aquí», De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.
I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!
Esperança
Una bona notícia arriba.
I de seguida, la il·lusió t’invaeix. La il·lusió i les ganes… Però també la por, la incertesa i les preguntes.
Anirà bé? Me’n sortirè?
Preguntes sense resposta.
I el temps ho va posant tot a lloc. I el temps et diu que per què no et pot anar bé? Per què ha d’anat malament?
I arriba l’esperança. La il·lusió barrejada amb prudència. Una prudència i una il·lusió que es mantindran agafades de la mà. Fins que arribi el dia i pugui dir: Sí! Ha anat bé!! I tant!
