Primers moviments

I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.

I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.

D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. «Ep, sóc aquí», De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.

I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!

Esperança

Una bona notícia arriba.

I de seguida, la il·lusió t’invaeix. La il·lusió i les ganes… Però també la por, la incertesa i les preguntes.

Anirà bé? Me’n sortirè?

Preguntes sense resposta.

I el temps ho va posant tot a lloc. I el temps et diu que per què no et pot anar bé? Per què ha d’anat malament?

I arriba l’esperança. La il·lusió barrejada amb prudència. Una prudència i una il·lusió que es mantindran agafades de la mà. Fins que arribi el dia i pugui dir: Sí! Ha anat bé!! I tant!

Espera

I mentre sona Romeo and Juliet, dels Dire Straits, agafada de la mà de la meva mare, caminem pel petit passadís que han format les cadires dels convidats.

I entre nervis, alegria, il·lusió, records i mil i un sentiment més… el veig allà, de peu, al costat de la lluna on seurem.

Guapo com ningú més. Amb el seu traje blau ple de matissos. Amb els seus ulls blaus humits. Amb la seva carona plena de nervis també. Es mossega els llavis! Sorpresa al veure’m?

Què pensarà? Què sentirà? Mare meva… què guapo que està!

Allà està ell… ai ai… em caso! I no podria haver triat millor company.

 

Acompanyament

Les persones trien a algú perquè les entri quan es casen. Jo no vaig triar a algú que m’entrés, sinò a algú que m’acompanyés.

Agafades de la mà, no del braçet. Agafades de la mà com quan passejem.

Allò típic és que t’entri el pare. El papa no hi és… així que havia de buscar a un home substitut? Això és impossible.

Si les circumstàncies ens ho haguessin permès, hagués volgut passar pel passadís amb la mama a un cantó i el papa a l’altre.

Però com que no ha sigut possible, ella m’acompanya. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.

Sempre mirant-nos mentre caminem.

Sempre amb un somriure d’aquells que ensenyen les dents.

Sempre amb pas ferm.

Sempre agafades de la mà.

Sempre.

9 juliol 2018

Ahir va ser l’aniversari del meu pare. 59 anys!

Des de fa quatre anys, la mama, el Josep Antoni, l’Eloy i jo anem al bosc i berenem allà, fem un picnnic amb ell.

Ahir, però, també li portàvem un regal.

El divendres ens vàrem casar (sí!!! això… en un altre capítol) i el ram l’hem guardat fins ara per poder-li portar. És el seu regal.

Per molts anys. Xin xin.

30 juny 2018

Demà és el meu DiabAniversari. Sí. Demà fa 20 anys… sí! VINT anys que vaig ingresar a l’hospital i que va canviar la meva vida. La meva i sens dubte la dels meus pares.

Tres anys després del diagnòstic, llegia en una revista  que l’esperança de vida de les persones amb diabetis era de 20 anys. Enfadada amb mí, amb la revista i amb el món en general, vaig decidir escriure i reivindicar un PROU a les notícies sensacionalistes i morboses que guanyen subscriptors però malmeten la salut mental d’aquells a qui els toca d’aprop. Per sorpresa la meva, van publicar la meva queixa i van demanar disculpes. Vaig comprometre’m a escriure’ls quan hagues arribat la data. Porto 18 anys esperant, 18 anys sent conscient d’una tasca pendent amb ells: enviar-los una carta saludant-los. Perquè vint anys després, segueixo viva.

Aquí va la nota que els he enviat…

Hola,

Hace unos catorce años, escribí una carta de opinión que publicasteis y además contestasteis.

Hace unos catorce años, leía con asiduidad vuestra revista. Un día topé con un artículo bastante morboso: la esperanza de vida de las enfermedades más comunes hoy en día. “Así nos pegan las nueve enfermedades más comunes”, decía el título del artículo vuestro.

Yo llevaba ya algunos años conviviendo con la diabetes y leer que mi esperanza de vida eran 20 años (desde el diagnóstico) me dio una patada allá donde más duele.

¿Por qué? Pues porque cuando te diagnostican una patología con la que morirás porqué no hay una cura, haces un trabajo interno de aquellos de campeonato. Tu y también quienes están más cerca de ti. En mi caso, mi madre y mi padre. Aprendimos en un tiempo récord a contar los gramos de los alimentos, pasarlos a número de raciones y hacer los cálculos necesarios para poder hacer en una comida el aporte necesario. A la vez, calcular la dosis de insulina necesaria teniendo en cuenta el aporte de hidratos, el ejercicio que acaba de realizar o realizaría después de la comida y el valor de glucemia en sangre del momento. Todo eso, claro, sin tener en cuenta si hay un desajuste hormonal, unos granos de más, una discusión con alguien o unos nervios pre examen.

Aprendes a contar. A analizar tus síntomas cada medio minuto por si tienes una bajada poder detectarla a tiempo. Te las ves y te las deseas para poder mantener, aun haciéndolo todo correctamente, unos niveles dentro de lo normal. Los pinchazos. Los controles. Los cálculos constantes. Los horarios. Las normas. Aprendes a vivir de otra manera. En tu cuerpo ya no solo cuenta lo que tú quieres, sino que tienes que ponerte de acuerdo con la diabetes. Si tienes una gastroenteritis y todo lo que comes lo vomitas, pero en ese momento tienes una hipoglucemia… ya puedes tener toda la gastroenteritis del mundo, que si no quieres terminar mal, ya puedes ingerir algo.

Aprendes a luchar contra aquellos que te dicen que el carné de conducir lo tienes que renovar cada año (y ganas (un poco) esa lucha).

Aprendes a hacer exámenes en la universidad pendiente de aquello que has estudiado, de aquello que estás redactando y por supuesto, pendiente de la hora porqué tienes que parar el examen, controlarte, pensar cuanta insulina necesitas y volver a ello. Y cuando has sacado en ese examen un 6, en realidad ese 6 es un 10. Porqué tenías más cosas en la cabeza que solo vomitar algo que habías estudiado.

Aprendes a luchar contra los falsos mitos. Aprendes a vivir con ello. Ojo! Aprendes muchas cosas positivas! Muchas!

Y justo cuando estás en ese momento en el que tu madre y tu padre que TANTO te han ayudado y tú que ya lo tienes como si hubiese sido así toda la vida… Justo entonces lees un artículo en una de las revistas que más te gustan en el que dice que tu esperanza de vida va a ser de 20 años. Toma jarrón de agua fría en pleno invierno.

En fin, me atreví a escribiros. Me atreví porqué entre otras cosas soy luchadora. Y para sorpresa la mía, publicasteis parte de lo que escribí i también me contestasteis pidiendo disculpas y rectificando.

En mi carta os decía que esperaba poder escribiros a los 65 años.

Todavía no he llegado… pero mañana, día 30 de junio, hará 20 años exactos que me diagnosticaron diabetes.

Desde hace trece años, tenía un reto: llegar a los 20 años con diabetes y escribiros. Soy consciente que muchas cosas han pasado en éste tiempo y quizás las personas que leáis esto no estabais por ese entonces.

Pero tengo una obligación moral conmigo misma (conmigo y con mi diabetes) de escribiros ahora, cuando se supone que se iba a terminar mi vida, para saludaros. Para deciros que aún sigo aquí.

Adjunto el artículo y la carta que os mandé hace trece años.

Un saludo bien dulce…

Alba.

Caminar

M’encanta caminar descalça.

M’agrada des de ben petitona. Notar allò que trepitjo a la planta dels peus em fa prendre consciència d’allà on sóc.

Necessito tocar amb els peus les irregularitats del terreny que trepitjo. M’agrada caminar descalça per casa. M’hi sento a gust. M’ho sento còmode.

I… no radica aquí la felicitat? En sentir-se a gust i còmode fent tot allò que fem?

Revetlla de Sant Joan

Un 23 de juny ha arribat de nou!

Ahir vàrem acomiadar un curs. Ahir deixàvem enrere un munt d’aprenentatges i vivències compartides.

Ahir a Mura vàrem dir adéu a dues persones que comencen l’institut d’aqui uns mesos. I ho vàrem fer envoltats de tots els que formem part de l’edcucació dels infnts del poble: infants de l’escola bressol, infants de l’escola, familiars, comunitat educativa… Perquè TOTS i TOTES formem part de la seva educació.

Ahir va ser un dia dolç i amarg.

Però hem de mriar endavant, sempre. Així que hem de pensar en tots allò que ens enduem i tot allò que és l’essència de la meva passió; l’educació.

Perquè m’agrada seure a terra. Perquè m’agrada embrutar-me les mans. Perquè m’agrada aquesta etapa.

I perquè m’emporto TANTÍSSIM…. !!!!! Que manca espai i manquen paraules per descriure-ho.

Avui, doncs, a gaudir de la revetlla de Sant Joan i a encarar la setmana vinent, l’última d’escola, plena de reunions amb famílies i tancaments de curs.

Vacances… ja us oloro…. ;)