En quin segle vivim?

Vivim en un món on l’accés a la informació és ràpid. Si tens un dubte, a banda de demanar, observar o indagar, Google et pot donar una resposta immediata més o menys satisfactòria al que busques.

La sexualitat i el gènere en són un tema exemple. Tothom sap (o pot saber) que hi ha diferents tipus de relacions, de famílies, de sentiments, de gèneres i de sexes. I si no ho saps… doncs tens la informació al teu abast, només has de tenir interès per saber-ne

Estem al 2021. Fa poc que soc mare. Però se m’ha caigut la boca a terra (de tant oberta que se’m ha quedat) en moltíssimes ocasions; la gran majoria derivades d’opinions no demanades sobre la criança (això en una altra ocasió) o bé en l’etern debat d «això és de nen», «això és de nena».

Quan estava embarassada pensava que aquest problema ja no existia. Que vivia en una societat més o menys culturitzada, que havíem evolucionat en aquest àmbit. Ops! Què n’estava d’equivocada!

Vaig anar a buscar una bossa per a l’hospital. N’hi havia una que ens va agradar molt. Perquè tenia moltes butxaques (des de ja us dic que soc molt fan de les butxaques! he, he). I perquè era estèticament xula, amb una mida de nanses correcta, amb canviador incorporat, un compartiment tèrmic… en fi, que no vam dubtar gaire. La dependenta ens demana si porto nen o nena a la panxa. «Per què?», li demanem. «Perquè aquesta és vermella, però si és nen la tinc a dins del magatzem també en blau».

Vinga. Som-hi. Primera topada amb la realitat. Uau…! La vermella ens agradava… així que ens la vam quedar vermella. Fossin quins fossin els genitals de la criatura que duia dins la panxa. Punt.

I a partir d’aquí… doncs comentaris de persones que no coneixes de res pel carrer «com que porta el cabell llarg i no porta arrecades no sé si és nen o nena». Ah… clar… com us maregem, eh… Que tingui un bon dia…

Però el sumum del sumum és a les botigues. Ui les botigues… ui…

Heu entrat mai en una botiga de roba d’infants? No? Feu-ho. Flipareu! En la gran majoria, la botiga està dividida en roba de nens en una banda i roba de nenes en una altra. En poques paraules i més gràficament… Billi-brilli i unicorns VS blaus i cotxes.

I, com que a casa meva m’han educat per a ser una persona assertiva, i tot i que en ocasions encara em costa MOLT… aquí no puc callar.

L’última anècdota és d’aquest mateix matí. La meva mare ha entrat a buscar una peça de roba en una botiga d’aquestes. La conversa entre ella i la dependenta ha anat així:

Teniu bodys? / Sí. Per a nen o per a nena? / Què més dona? Teniu bodys? / Home… però és per a un nen o per a una nena? / No t’ho penso dir. Bodys.

Any 2021. DOS MIL VINT-I-U !!

Uau.

Increïble.

Quin greu, hòstia (puc dir hòstia?)

La meva criatura vesteix de color blau, rosa, groc, verd, vermell, gris…

I porta els cabells curts i llargs, segons ens vingui de gust.

I porta les sabates de coloraines, blanques, blaves, roses, grogues, grises o vermelles.

P R O U.

Prou fer servir els genitals dels infants per marcar quina roba ha de dur, amb quina joguina ha de jugar o com han de ser els seus sentiments.

Pensava… pensava que això ja no passava… i passa TANT!

Els infants son això: infants. Deixem-los ser. Sembla que som molt conscients (perquè està molt de moda i és ben real aquest problema) que hem de deixar de posar etiquetes a la canalla, a parlar de manera conscient (això també en un altra post) però sembla que no ens n’adonem: la primera etiqueta que la societat ens posa és el de nena o nen.

I sí, segur que moltes persones que em llegiu direu… és que és una realitat. SÍ. I tant! Totalment d’acord. Tu naixes nen o nena. Clar. El problema no és identificar-te com a nen o com a nena. Jo soc una dona. I m’identifico com a tal.

El problema és que la societat encamina cap a una banda o cap a una altra segons si veuen que ets un nen o una nena. Segons si ets una dona o un home.

O no heu vist mai els crocs de l’Aldi… va… no m’ho negueu… (picada d’ullet…). Cada temporada, l’Aldi treu uns crocs molt còmodes i xulos. Els colors de les talles més grans (destinades als homes) son blau, gris i negre. Els colors de les talles més petites (destinades a les dones) són blau cel, vermell i rosa.

Tot super guai-molongui.

De debò un home no pot tenir uns crocs per estar per casa de color rosa??? De debò???

Des de quines ulleres ens mirem la vida?

Vinga va.

Per sort, hi ha artesanes i artesans fantàstiques i fantàstics que fan una roba i uns complements xulíssims unisex. I tenen botiga (física o online) sense categortizar. Per tant pots remenar i remenar que les calaveres, els unicorns, el brilli brilli i els dinosaures estan barrejats perquè, com ha de ser, tu pots triar el que a TU t’agradi més. Sigui quin sigui l’estampat. I sigui quin sigui el color.

Hòstia.

(Ja ho he tornat a dir! casum…)

Mama

Avui és el dia de la mare.

No he celebrat mai aquest dia. Ni el penso celebrar.

Pot semblar rotund i sec però…

… a casa meva ens hem estimat molt. MOLT. M O L T. M-O-L-T.

(ep, i ho seguim fent!)

No hem celebrat mai el dia del pare ni el dia de la mare. Jo no era conscient que havia un dia per la mama i un dia pel papa. Digueu-me ignorant…

No recordo fer un dibuix pel papa perquè la mama em digués «corre fes un dibuix que avui és el dia dels papes» o a ‘inrevés.

El que sí recordo són els sormiures.

I les mirades còmplices.

I l’amor que rebia.

I l’amor que els donava.

No perquè els toqués aquell dia.

Sinó perquè veia a la mama capficada estudiant i me la mirava i pensava que tenia la sort més gran del món al tenir-la com a mare. Perquè m’hi apropava i perquè l’abraçava. La seva olor m’impregna encara ara si tanco els ulls. Perquè m’acaronava i perquè em posava les mans a la cara com ningú més sap fer-ho. Perquè de cop i volta li feia un dibuix i se puntetes anava a la seva habitació i li deixava sota el coixí. Un dibuix de nosaltres dues. Perquè sí. Sense saber quin dia era. Perquè l’estimava (i l’estimo) i li volia dir.

I perquè tal dia arribava a casa el papa de treballar i em moria de ganes d’abraçar-lo, posar el meu cap a la seva panxa i tancar els ulls mentre el meu cap anava amunt i avall amb la seva respiració. En silenci. Amb l’escalfor. Sabent-nos. Notant-nos. Estimant-nos. Perquè cantavem a cor que vols al cotxe mentre anàvem a Barcelona els dissabtes al matí a buscar calendaris. Perquè ens hi passàvem hores. I perquè quan la mama marxava a treballar els dissabtes al matí, jo anava al seu llit i m’arraulia al seu costat i ens quedàvem fregits tots dos abraçats. I perquè no feiem el llit fins al migdia. I no sabia quin dia era. Però li deia «t’estimo».

Això és el més valuós per mi. I té un rerefons que no es pot explicar amb paraules.

I això és el que vull pel meu fill.

No vull que no-sé-quin-dia em regali un dibuix que algú l’hagi obligat a fer. No vull que no-sé-quin-dia em digui que sóc la millor mare del món perquè es veu que és el dia de les mares.

El meu millor regal és quan em busca. Quan canvio d’habitació i em segueix i em diu «mama». I em mira amb aquells ulls que em diuen TANTES coses. I l’agafo a coll i em planta un petó. I em mira als ulls i riem. I em busca per jugar. I assenyala el tren perquè juguem plegats. I repeteix «mama» tantes vegades al dia que no les puc comptar. Això per mi és un regal TAN preuat que ploraria cada moment al mirar-lo.

I això és el que li vull transmetre al Quim.

I per això avui no felicito a la meva mare. Perquè li dic CADA DIA que l’estimo. Perquè li agraeixo CADA DIA qui és. I perquè l’estimaré d’una manera inexplicable CADA DIA de la meva vida. Per això avui no rebrà un missatge especial. Ni unes flors. Ni un pastís.

I per això jo tampoc el voldré rebre. Perquè voldré aquest t’estimo cada dia. Aquesta mirada de connexió. Aquests petons dolços. Aquest «mammmma» que em desfà.

M A M A

Olor a casa

Quan em rento les dents, em trasllado.

Torno a casa. Al lavabo de casa. A l’Alba petita. I oloro a la mama. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.

Quan pujo al cotxe i encara ara oloro aquella olor, em trasllado.

Torno a casa. Als viatges. A l’Alba petita. I oloro al papa. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.

Què fort.

I quan canviem de dentífric… em rento les dents.

Però quan faig servir Kemphor… em trasllado. I somric.

Perquè hi ha olots que et tralladen. I quan el traslladen a CASA et sents segura.

Què bèstia.

Què bèstia això de les olors.

Què bèstia això que sento quan em trasllado. No sento crits. No sento rebequeries. No sento cares tristes ni cares enfadades. Veig cares alegres. Veig somriures. Veig als meus pares ballant «perquè sí» un dia qualsevol al passadís. Veig els seus quatre ulls que em miren amb amor, amb devoció, amb primitivitat. Em miren amb tendresa i delicadesa.

Això és el que vull per al meu fill, sens dubte.

Vull que quan sigui gran i olori a… el-que-sigui… el traslladi. El traslladi a casa. I vegi els ulls que el miren. I vegi la visceralitat de l’amor.

Olors.

Olors que et traslladen.

Seient del darrera

Fa bastants anys, treballava a Texpol.

Necessitava un cotxe i, no en recordo el motiu, no tenia el meu allà. Una companya que mica en mica s’havia convertit en un àngel de la guarda que vetllava per mi, em va deixar el seu cotxe.

Un Peugeot.

No recordo on anava. No recordo per a què el necessitava. No en recordo la matrícula.

Però hi ha una cosa que recordo amb molta claredat perquè em va impressionar molt: asseguda davant del volant, vaig mirar enrere i vaig veure dues cadiretes al seient del darrera.

Mentre anava allà on hagués hagut d’anar, recordo com si fos ahir la sensació que em va provocar conduir un cotxe amb dues cadiretes al darrera. Imaginava com seria la vida conduint amb un petitó al darrera. La vida en general sent allò que tan anhelava ser: mare.

Avui miro darrera del meu cotxe.

I hi veig això:

Hi tinc una cadireta. La cadireta del meu fill.

Què bèstia. jeje.

Sense dubtar-ho li envio un missatge a la que es va convertir en la meva amiga. Anna… tinc una cadireta al cotxe (amb tot el que aquesta frase comporta).

Televisió

Sovint em pregunten per què no mirem la tele quan està el Quim al davant.

Sovint n’explico els motius però avui em ve de gust fer-ho al revés: la pregunta no és «què passa si la mira?» sinó «què NO passa si la mira».

Ahir estàvem tots dos a l’estora del menjador. Un material de fusta per allà al mig, la seva cadireta, i un material nou que vaig elaborar per a ell. Ens vàrem passar part de la tarda en el mateix lloc i sabeu què va passar?

El nen es desplaçava, s’agafava a la taula per posar-se dret, em mirava i feia un somriure.

Es deixava anar de cul i anava a buscar el material de fusta. Em mirava. Picava amb el martell a l’estora. Agafava la pilota i l’intentava fer-la entrar en el forat. Em mirava. Ho deixava i es tornava a desplaçar. Es mirava al Luck que passava per allà. Em mirava tot content i picava de mans. Es dirigia al material de textures, obria una finestra i en tocava el seu interior. Sorprès analitzava què estava passant i de tant en tant tornava a mirar-me per assegurar-se que jo seguia allà, mirant-lo, acompanyant-lo.

I això son només deu minuts de la tarda. Podeu ampliar la situació a vint-i-quatre hores.

Tot això amb la tele encesa no hagués passat. Perquè la tele absorbeix. Els seus colors, les imatges, els colors, les veus. Tot està pensat per persones que s’hi dediquen perquè ens hi quedem astorats al seu davant.

I compte! Jo no dic que no pugui mirar mai la tele, no! Això seria donar-li l’esquena al món. Però ara per ara, té TANTES coses per veure, per fer, per descobrir, per provar-se, per conèixer-se a ell mateix, per descobrir-se a ell i al seu entorn… que si hagués estat la tele encesa, possiblement no sabria qui és el Luck, ni on son els peixos, ni sabria buscar-me sols per la veu, ni hauria aprés a picar manetes d’una manera tan vivencial i personal.

I si hi ha moments en els que t’agradaria descansar, posar la tele una estona i distreure’t i penses en la mà de nens i nenes que hi ha «enchufats» a la tele una esotna i «no passa res»… pensa… que mai més tornaràn a tenir sis mesos… o un any… o un any i mig… fes-te la pregunta correcta i en comptes de demanar-te «què passa si miren la tele una estona?» pregunta… «què NO passa si la mira?»

Per una infància connectada a la terra, no a la tele!

Petites delicies

M’arriba per Whastaap un enllaç a una pàgina on et diu en imatges i acompanyat d’un petit text, catorze «petites delices» de la vida: llegir un llibre a casa al sofà tranquil·la, una pel·licula amb un bon amic o amiga, escoltar la pluja, sortir a passejar i a veure vida… i la tercera em fa parar i m’esbossa un somriure encara més gran que quan llegia la resta.

«Veure com el teu fill s’adorm entre els teus braços». Brutal. Si se’m permet l’expressió, és una sensació molt bèstia. Mirar-lo als ulls mentre l’acarones i recolza el cap al teu pit i poc a poc va aclucant els ulls i respirant a ritme d’un gran plaer! Ell sent plaer perquè dorm calentó al pit de la mama. I jo sento plaer al sentir el seu cos prop del meu, la seva respiració pausada i relaxada, saber-me’n culapble del seu benestar em provoca un benestar increible.

I una vegada es desperti, serè la mare que l’impulsarà a la volar, a sortir, a conèixer, a provar, a equivocar-se, a rectificar, a pensar, a fer-se preguntes i a voler saber! Sempre allà per donar-li ales.

Però en el moment que el tinc al pit dormint… aquest moment és una altra història ;)

Ulls

És de nit i té son. Pell a pell, cos a cos, ben abraçats comença a relaxar-se.

Mentre mantenim el cos apretat l’un contra l’altra, li retiro la carona del meu pit i entrem en contacte.

Ell clava la seva mirada en els meus ulls. Ens concentrem l’un amb altra.

Em perdo. Em perdo en aquests ulls blaus que m’hipnotitzen.

I li somric. Els seus ulls s’allarguen per acompanyar el somriure que també ell esbossa en el seu rostre.

I poc a poc, mirant-nos sense dir-nos res, balancejant els cossos, els ulls es tanquen.

Sense prendre el contacte amb els meus, els seus s’acluquen i diuen bona nit.

I relaxat i tranquil, recolza de nou el cap contra el meu pit.

Ulls…

Ulls que parlen.

Temps

Temps per tocar

Temps per observar

Temps per somriure

Temps per mirar

Temps per besar

Temps per provar

Temps per créixer

Temps per abraçar

Temps per fer pessigolles

Temps per olorar

Temps per descobrir

Temps… Sense pressa.

Regals

Sempre he dit que els regals de diners no són regals. Un regal implica pensar en la persona. Dedicar temps a tenir-la al cap, pensar què li agrada, què no li agrada… què li fa falta o què és allò que li faria tanta il·lusió… o fins i tot què és allò que jo vull que tingui o que se sorprendrà…

Per la meva situació, penso en aquest any. I penso que el regal més preuat, encara que sembli mentida i a priori costi de creure… és el temps.

Portejar

Ens agrada fer porteig perquè el sentim a prop.

Perquè sabem que és una de les maneres de carregar els infants des dels principis dels temps. Sentint-lo a prop. El contacte. L’escalfor. Els moviments que es traslladen del nostre cos al seu i a l’inrevés.

Portejar aporta infinits beneficis per l’infant i també per qui porteja. En les imatges, detall de la bandolera d’anelles (de www.porteonatural.com) i de la motxilla (marca boba)